Vi negre

El llumí

Llorenç Villalonga

NEGRE CRIANÇA

Nota de tast:

Vi de vermell intens amb reflexos violacis i llàgrima persistent.
S’aprecien aromes a fruites vermelles silvestres amb notes balsàmiques i torrats i, records a cacau i fruits secs.
En boca destaquen les notes afruitades i balsàmiques.
Equilibrat i fresc amb bona estructura, carnós amb un final de boca on destaquen les sensacions especiades, torrats i records de regalèssia.

El llumí

Llorenç Villalonga, 1968

Sobre el tema que no s’arriba mai al llumeneret blau de la llunyania, ja que, si hi arribàvem, no hi hauria llunyania, jo componia una novel·la que s’havia de titular, precisament, El llumeneret blau.
He tractat altres vegades –a Bearn, per exemple- el miratge de les genealogies que, més que els fets il·lustres, solen ser filles de la distància, en les seves dobles dimensions d’espai i temps. El temps va formant les genealogies, com forma els vins. Els avantpassats havien viscut devers cinc-cents anys –una quarta part de l’Era Cristiana- intentant consolidar la casa pairal, que es feia i es desfeia fluctuant contínuament.
Els orígens eren obscurs. Sembla que abans del 1484 –consta a l’arxiu de la família- els vells apareixien ja a les seves salvatges terres de Tofla i allà, a quatre-cents metres d’altitud, entre precipicis i núvols, s’hi estigueren fins fa poc. Però per conservar unes terres que aleshores conferien, més que riquesa, ja que el país era pobre, decència i poder, no quedava altra solució que fer hereu, sacrificant sempre les branques segones, que es confonien altra volta amb el poble innominat, del qual segurament procedien. Més d’una vegada es donà el cas, segons diuen, que descendents d’aquestes branques que havien sortit de Tofla com a senyors hi tornessin a entrar com a arrendataris o com a simples jornalers sense recordar ningú que duien la mateixa sang, ja que, en perdre les finques, era costum perdre també el genitiu de procedència, que amb un criteri més realista que el d’avui, no es concebia deslligat del domini efectiu.
Consta que aquelles terres, com moltes, havien estat comprades a la Mitra, encara que després qualcú hagi intentat donar-los un origen més enlairat. Això darrer va esser corrent al segle XVIII, que era, com ha dit no sé qui, “el segle de l’estufera”. Moltes de famílies s’inventaren llavors nissagues fantàstiques i construïren cases, tant a Ciutat com a la ruralia, que eren vertaders palaus, alguns dels quals encara subsisteixen.
Les possessions realment antigues resulten més modestes. Can Sec de Tofla, avui, allò a què més s’assembla és a una boval o a un munt de pedres. Jo sols hi havia estat una vegada en la vida, quan tenia vuit anys. Recordava un casal gran enfilat damunt uns roquissars inexpugnables, veïnat de la Penya de Can Jeroni, que guaita dins Binissalem i forma part de la finca; recordava quadres tenebrosos i un oratori del qual conserv la clau, excavat dins la gruixa dels murs, i un aljub del temps dels moros. Tot engrandit per la perspectiva del temps.
Quan ara hi he tornat, una volta que el cosí Antoni Armengol i Villalonga ha venut la propietat poc abans de morir, tot s’ha fet petit de cop. Ja en distingir el casal des del camí, m’havia semblat veure una barraca. En arribar-hi he comprès que des de baix sols n’havia vist la meitat, perquè l’ala que dóna al migdia, dita de Can Jeroni, no es descobreix fins que hi són a damunt. Les portes eren tancades, encara que amb la clau al pany. Un bestiar salvatge anava a lloure, barrejats muls i ovelles. Un canet menut, en veure’ns, ha començat a amenaçar-nos, mort de por.
El panorama era esplèndid. Les roques sobre les quals el casal era assentat només són practicables per un camí de carro, estret i que sembla més aviat torrent que camí. Un home vell, atret pels lladrucs, s’acostava somrient. Ens volgué mostrar tot l’edifici. Jo esperava trobar-hi algun quadre, algun moble interessant. Era buit, fora d’una taula vella i uns tamborets. Dins l’ample rebedor hi havia un carruatge anacrònic, una galera gran que no sé com havia pogut muntar per torrent. D’una finestra, l’homenet intentà explicar-me les confrontes de la finca, cosa impossible donats els accidents del terrer. Damunt els plans, abans de les darreres divisions, Tofla era encara una gran falca enclavada entre els termes d’Alaró, Lloseta i Binissalem, que s’estenia des d’Es Filicomís d’Aiamans fins al predi de Moreneta; però el meu interlocutor afegí:
-Diuen que en temps molt antics era quasi una comarca que arribava fins en es puig de Bàlitx.
-Tant pot ser veritat com no esser-ho –vaig replicar. De qui és ara, això?
El vell somrigué discretament, com un príncep que es veu obligat a descobrir el seu incògnit.
-Maldament em vegi tan mal vestit, ara és meu.
Tenia, a més, altres terres, segons explicà, però es passava la vida allà dalt, contemplant el bestiar que anava a lloure, orat i com a perdut.
-S’aire és aquí molt fi –vaig dir-li.
Duia dins la mà dreta un bitllet que m’havia tret dissimuladament de la butxaca per correspondre a la seva amabilitat de cicerone, ja que el creia quasi un captaire, i me’l vaig tornar a amagar en saber que era milionari.
-Fumau, l’amo?
-Mai del món –em replicà.
Pronunciava un mallorquí tancat, molt agradós.
-En temps d’es senyors això feia un altre efecte –explicà-, però se’n dugueren tots es mobles.
-Potser vós en podríeu comprar de millors –vaig suggerir.
-No, perquè estic avesat a no gastar. Tenc un fill casat, però no li agrada sa muntanya i sa dona diu que aquesta casa és massa gran per a haver-la de fer neta.
Era un home tan franc i natural que me contagià la seva franquesa.
-A més, l’amo, se vos esbuca.
-Molts de llenyams són corcats –replicà-, i aquesta paret, ja ho veu… Però jo m’esbucaré abans. En es meu fill i a sa nora, allò que els agradaria fort ferm és un bon xalet amb bany i ràdio i TV.
-Amb veïnats a prop, que també tenguessin ràdio.
Rigué.
-És això que vol es jovent.
-Vós heu conegut sa meva tia Francina?
-Ja ho crec! Aquesta cambra de mà dreta era sa seva i just assus-suaquí resava cada vespre. Era molt bona senyora, però darrerament no venia perquè es camí li feia por. Com que ja hi havia trabucat una vegada… A més, quan plovia, s’aigua que davalla entrava fins dins sa galera. Vengui i li mostraré la part de Can Jeroni.
Vaig recordar que Can Jeroni, en temps dels besavis, havia passat a la branca segona de la família.
-Que també és vostra?
-No, senyor, emperò tenc ses claus. És d’un estranger boig que no ho vendria per res, i això que no hi ve mai. Abans tot era una casa, com sap.
Tals paraules em desanimaren, perquè, asseguts davall un lledoner, mentre contemplava el panorama que s’estén del Puig Major a les muntanyes d’Alcúdia passant per les planes de Binissalem, Lloseta i el puig de Santa Magdalena, m’havia acudit una idea.

Baixant torrent avall –valga que el cotxe, encara que gros i vell, volta molt i té bons frens- vaig comprendre que la tia Francina es fes por de viure en aquelles altures. Al darrer revolt, el cotxe pegà un bot i rompérem una molla.
-Jesús, Déu meu! –exclamà na Maria Antònia.
-Sí, no fa ganes de tornar. Comprenc que sa meva besàvia no davallàs mai d’allà dalt i es passàs la vida fent infantons –en tengué set- i brodant estovalles d’església.
-I resant –esmenà la meva esposa. He sentit dir que era tan devota com sa tia Francina.
-Això diuen.
El cotxe anava tot escorat i es començaven a sentir cruixits alarmants.
-Què li passa ara, an aquest? Que arribarem a temps, Joan?
-Sí, senyor –replicà el xofer-. Ara es camí ja és bo, però si mos succeeix això unes voltes més amunt…
-Una i oli –digué la meva esposa.
La solitud costa cara, avui; i a més, una solitud amenaçada per un estranger que pot posar una ràdio a cada finestra de Can Jeroni no dóna gaire goig.
-Sí, una i oli estimada.
Ben mirat, el casal anterior a la conquista de Granada era decepcionant. Com passa sempre, en tocar-la amb les mans, la poesia s’esfumava. M’explicava molt bé que el fill del nou propietari, realitat per realitat, preferís el xalet modern a aquelles ruïnes. I, per altra part, aquell homenet tan simpàtic segurament només se’n voldria desprendre a preu d’estranger. La idea que m’havia acudit davant el paisatge, la flaire, l’aire fi i el bestiar orat, s’esfumà.
“Prou. Fora complicacions”.

Aquestes retornaren a la nit, dins la cambra de Robines. Ulls clucs, els boscos de Tofla, o si voleu de Bearn, se’m tornaren a allunyar com el llumeneret blau de la rondalla mallorquina. ¿Què importa que s’hagués convertit en una boval inhabitable allò que dins la meva fantasia dels set anys s’havia gravat com un palau? A mi m’agraden les masies atrotinades, de parets gruixades, amb amagatallas, passadissos complicats i escaletes absurdes. M’agraden les roques i les tempestats de muntanya, vistes de vegades, aquesta és la veritat, de darrere un vidre. També em diverteixen les històries de lladres i assassins -perquè mai no n’he vists de prop.

Mig adormit mig despert, revivia la impressió que temps enrere m’havia produït cert predi que la meva dona posseïa a Robines. Era un escenari per a novel·la policíaca, veïnat del cementiri, amb totes les circumstàncies per a un crim paorós, encara que no se n’hi hagués comès cap. L’autor de la sorpresa havia estat el Temps, més inexorable que qualsevol assassí. Per circumstàncies especials i després d’un plet, les terres havien romàs sense conrar, i la casa, tancada durant anys, fins que un dia la curiositat m’impulsà a visitar-la, i fou com si hagués assistit a una comèdia de màgia. Just posar els peus dins l’antre abandonat, dos conills aparegueren i desaparegueren com exhalacions. El vent havia tret de polleguera la porta que donava al corral on un gran munt d’escombraries m’impedí l’entrada. Vaig muntar per una escala que sempre havia estat fosca però que ara, de cop, era inexplicablement lluminosa. A un revolt, un raig de sol em ferí als ulls: tot el mur d’una cambra se n’havia vengut a baix i taponava l’entrada del corral, on floria una vegetació desbaratada. L’heura envaïa l’habitació, convertida ara en galeria descoberta, i s’enfilava per la capçalera d’un llit tort, del qual botaren un manat de rates. Una habitació menys, vaig pensar. Però al fons d’un passadís, com a cop de vareta màgica, n’havia sorgida una altra: una mitjanada prima s’havia esbucat en part i deixava veure una quadreta insospitada on instintivament vaig cercar un home penjat a les bigues. No n’hi havia cap, però després vaig saber que seixanta anys enrere hi havia mort un tísic.

Desvetllat, donava voltes dins el llit, prosseguint les meves cabòries. No necessitaria comprar quasi cap moble. Pels porxos arreplegaria alguna caixa vella, alguna cadira de repòs, algunes armes.. A més, si les cases, en habitar-les, tornen prosaiques, els paisatges extensos i els fenòmens atmosfèrics són sempre indeterminants. El cel blau arribaria a cansar, la claror estàtica vulgaritza les perspectives, però el bon Déu, quan ens en cansam ens torna a enviar el sol, les roses i les papallones. L’espectacle de la natura és un espectacle del diví i des de les altures les muntanyes de Bearn el món és sempre nou, sempre inconcret, perquè sempre hi haurà les eternes sorpreses dels núvols o de les papallones. Els núvols, com els llumenerets blaus, no es poden atènyer. Les papallones, que viuen un dia, són també sempre una promesa indecisa. I el bestiar orat. I els picarols de les ovelles dins la nit.
Hi havia, a més, la Història. Els meus vells, en cinc-cents anys, havien anat creant una casa que es feia i es desfeia com els núvols o com aquestes oliveres que rebroten quan les exsecallen i que així, mentre unes branques tomben sobre la terra fosca, les altres creixen cap al sol, vivint, com aquell qui diu, eternament.
De cases semblants, de fets gloriosos però autònomes, capaces de comandar, sorgí, després de l’any 1229, la nostra civilització. La monarquia indígena havia durat molt poc –exactament setanta-tres anys- i posteriorment a la desfeta de Llucmajor, una vegada annexionada l’illa al continent ibèric, els monarques visqueren sempre lluny sense saber si existia Mallorca. L’agricultura i la ramaderia progressaren gràcies als senyors rurals que mal que bé organitzaren la societat i establiren una disciplina rudimentària. Recentment s’ha dit que Mallorca havia viscut dins l’anarquia. En política no hem tengut potser classes rectores, però gràcies a l’organització primitiva dels hobereaux es conraren terres magres i rocoses fins a l’heroisme líric. Per defensar una olivera es feien, de vegades, a la muntanya, marges que contenien l’erosió de les terres i que valien més, comercialment parlant (si bé menys que la il·lusió animadora de tal obra), que l’olivera mateixa. Més modernament, a finals del XVII o dins el XVIII, com ja he dit, alguns senyors enriquits construïren palaus que recorden els d’Itàlia; però la nostra agricultura, relativament rica a un país pobre, sense aigua ni indústries, no hauria estat possible si no hagués comptat amb uns directors austers, sorgits espontàniament, que posseïen la facultat moral de fer-se obeir i d’infondre respecte. Aquests fundadors solien esser desproveïts de tota pretensió nobiliària, perquè es tractava de terres de behetria; concretament, els toflins, a jutjar per l’arxiu que posseesc, fins el 1700 no començaren a sol·licitar expedients d’hidalguia i de limpieza de sangre, i encara foren les branques segones que ho feren, perquè per a ingressar a l’exèrcit no podien prescindir d’uns tals requisits. La branca directa, segons pareix més modesta però en realitat més altiva, no s’ocupava d’aquelles coses. Per altra part, era l’hora de l’estufera, el zenit que anunciava la decadència de les castes, l’hora dels cortesans sense cort que es dedicaven a viure bé i a gastar un poc més del que podien. D’una plomada, en temps de la Reina Governadora, Mendizábal els va eliminar, suprimint vincles i fideïcomisos.

Apuntava l’alba i els ocells del lledoner de la clasta m’havien despertat. Feia calor i vaig passar a la cambra de na Maria Antònia per exposar-li els meus punts de vista.
-Estava pensant en s’excursió d’ahir. Què et semblaria un desbarat intentar…?
Ella somreia.
-Sé què em vols dir. Abans de res, però, amb quins dobbers?
-Oh, no passis tan envant! Això ja ho veuríem. Sense dobbers, suposat que no en tenim gaires.
-Fent hipoteques?
-Oh, no.
-Idò?
-D’això en parlaríem després. Ni tan sols sabem que aquell bon homo estigui disposat a vendre. Tu contesta si t’agradaria viure allà dalt.
-No m’havia ocorregut mai pensar-hi. A qui supòs que no agradaria seria a tu, a part que la casa està inhabitable.
-Per viure en s’estiu no es necessiten grans comoditats.
-O sols t’interessa p’ets estius?

M’interessava més que res per l’hivern, per l’aire fi i glaçat, per les tempestats i les boires. Però allò, aquell contacte amb la pura naturalesa, no ens facem il·lusions, reclamava bones vidrieres, calefacció central, llits de cobricel, butaques confort i portiers de vellut. Ho comprenia i no vaig contestar. Naturalment, a mi tampoc no m’agradava pagar amb doblers perquè no n’anàvem sobrats, però l’actual senyor de Tofla (¿per què no donar-li el nom de senyor, si els meus vells devien haver començat com ell?) no m’havia paregut refractari de la idea de fer un barat. Sols tenia un fill, que detestava el camp. “La il·lusió dels joves és un bon xalet amb cambra de bany i TV”. Nosaltres podíem oferir-li un xalet no amb un, sinó amb dos banys, tot lluent, amb cuina “funcional” –un pur horror-, al qual mai no anàvem. És clar que no valia tant, ni de molt, com la possessió, però en realitat, ¿per a què volíem les terres si no les conraríem i sols ens donarien maldecaps? En darrer terme, ens aconhortaríem amb la casa i els penyals sobre els quals és edificada, que no devien passar de dues quarterades. Em recordava que una amiga nostra ens havia parlat d’un senyor que acabava de vendre una possessió d’importància perquè hi perdia setanta mil duros l’any. “Jo també hi perd amb una que en tenc –havia comentat-, però no tant com ell, perquè és més petita.”
Vaig fer aquestes reflexions a la meva dona, recordant-li que, al xalet, no hi anàvem mai i que, com que tampoc no el volíem arrendar, sols significava una despesa. Ella tenia molt bon seny i no era senzill d’embullar-la.
És ver –digué- però, ¿estàs segur que no ens passaria igual que amb so xalet?
Segur, allò que es diu segur, tampoc no hi estava i em vaig defensar fent filosofia.
Qui pot estar segur de res, Maria Antònia? Ara som vius i sans i d’aquí a un minut podem esser morts. Allà dalt, sa vista és esplèndida i ets aires són fins. Pensa a més que hi hem viscut cinc-cents anys…
Qui ha viscut cinc-cents anys? – preguntà ella, distreta.
Sa meva família.
-Oh, és clar… Perquè no conec cap persona, fora de Matusalem… Bé, fes co trobis. Per mi, comprendràs que si és es teu gust…
Que era de polissona! Sabia que aprovar els meus projectes resultava la manera més segura de fer-me entrar en dubtes, perquè som tan indecís com Hamlet o com Pau VI.
-No es tracta des meu gust, Maria Antònia, sinó d’examinar fredament… Pensa que, an es xalet, li pot sortir un bon comprador que el pag a preu d’estranger. Pensa…
-Què he de pensar tant? S’idea de baratar-lo ha sortit de tu i no de mi.
-Per això et deman què en penses, tu d’aquesta idea.
-Que si t’agrada, ja està bé.
Ens tornàvem a trobar al principi de la qüestió. Estava decidida a tirar tota la responsabilitat damunt mi.
-No hi ha qui t’entengui, Maria Antònia –vaig dir, jugant de mala fe.
-Tu no ets bo d’entendre. S’idea em sembla meravellosa.
Això era ja tirar-me les darreres. Què són de llestes, les dones, i com juguen amb nosaltres!
-No te’n riguis, de mi. Jo no tinc idees meravelloses. Sols Déu…
-Sempre, però, serà una idea acceptable.
-Tu la hi trobes?
-Per mi, fet.
-Sempre que aquest bon homo hi véngui a bé.
-Naturalment.

No hi havia res a fer. La idea no li agradava. Era irritant i era al mateix temps d’agrair que no posàs cap obstacle als meus desigs. Però, ¿estava jo ben segur del que volia? S’havien de considerar moltes de coses. En primer lloc les reformes que caldria fer a una casa, còmoda potser en el segle XV, però que ara era un munt de pedres sense aigua corrent, sense bany, sense electricitat ni manera de fer-la-hi arribar. Per primitius que ens sentíssim, estàvem avesats a rentar-nos. El panorama, sí, era bell, però, ¿vol dir que ens podríem passar la vida contemplant el panorama? S’havia de pensar en el camí, o millor dit, en el torrent: ningú no hi vendria a veure’ns. Nosaltres, per un pic, n’havíem sortit amb una molla rompuda; una altra vegada rodolaríem tota la muntanya. Després, la missa: tendríem capella, però, ¿on trobaríem capellà? A més que el permís per celebrar devia haver caducat, i per aconseguir-ne un de nou, caldria dir mentides, assegurar que la salut, que era perfecta, ens impedia d’anar a l’església. Pobra Maria Antònia, ella que acostumava a oir missa diària…
-Allà – digué ella – sí que no sentiries cap renou ni veuries gent forastera.
Justament. ¿Era conscient, na Maria Antònia, de la tecla que acabava de tocar? No se sabria mai, perquè és una dona ben educada. De cop vaig pensar en l’ala de Can Jeroni que estava ben aferrada a la casa i que era d’un boig que no hi anava, però que no la volia vendre. Un nord-americà, m’havien dit. Vet com és ara! ¿I si li pegava per anar-hi a fer balls i posar un transistor a cada finestra? És ver que jo som més pessimista que Hamlet. ¿Per què, aquell bon senyor, se n’havia d’anar a viure a Tofla sols per molestar-me posant-hi transistors? No era versemblant. Si volguéssim pensar en els inconvenients que pot dur qualsevol acte, acabaríem per seure a un racó i no fer res mai. (Cosa, per altra part, que Kempis aconsella). Tot té inconvenients i avantatges. L’únic que en realitat podia detenir-me era allò que havia dit de primera intenció na Maria Antònia: ¿estava segur que ens agradaria viure allà lluny de remeis?
La llunyania havia estat sempre la meva suprema aspiració. Ho era ja de nin, quan somniava anar-me’n a Jamaica o a Groenlàndia. Com si hi hagués indrets llunyans… Com si, en arribar-hi, no fossin ja immediats i concrets… Com si al llumeneret blau de la rondalla s’hi arribàs alguna vegada… El llumeneret, per a esser llunyà i per a esser blau, ha de retrocedir conforme avançam cap a ell.

Havia tornat a la meva cambra i guaitava per la finestra. L’aire era càlid i els ocells xisclaven encara damunt el vell lledoner de Robines. Eren xiscles libidinosos. Érem a la primavera. L’enamorada reclamava la presència de l’enamorat, l’acollament concret precedit del poema fugisser i de la música, com s’ha fet sempre, des que les espècies són espècies i el món és món; com succeeix amb l’electricitat positiva, que reclama la negativa… Però després de l’acollament s’acabaria el cantar. Així havia succeït també sempre. Un rellotge tocà les vuit. Na Maria Antònia em cridà. Estava incorporada al lit i somreia entre coixins amb randes, o, com diu la meva il·lustre amiga Mercè Rodoreda, “amb puntes”, davant una xicra de xocolata.

-Estava recapitulant –digué- això de baratar el xalet, que tanmateix no hi anem ni el venem. ¿No penses, però, què faríem si un vespre, allà dalt, ens trobàvem a les fosques i necessitàvem un llumí?
Tenia la finestra oberta i entraven el sol i l’alegria del maig. “No et moguis. ¿Què veuries a un altre lloc que aquí no vegis? Aquí veus el cel i les muntanyes…” Era Kempis qui ho havia dit.
-Res de baratar, per l’amor de Déu! Era tot broma, estimada –vaig exclamar.
Després dels meus dubtes, el llumí de na Maria Antònia, concret i determinat, feia retrocedir amb el seu característic bon seny el llumeneret blau al lloc que el destí li assigna i que, ben mirat, no és d’aquest món.

Llorenç Villalonga, 1968

(Bunyola, 1897 – Palma, 1980) és un dels autors més importants de la literatura catalana del segle XX. La seva obra, fortament influïda per la lectura de Proust i pensadors francesos, constitueix una elegia a l’Arcàdia perduda que basteix el mite de Bearn. Villalonga hi retrata amb saviesa i nostàlgia la Mallorca de l’antiga aristocràcia, just abans de la seva desaparició definitiva. Bean o la sala de les nines és la seva obra mestra i una de les més traduïdes de la literatura catalana.
El relat “El llumí” encapçala la seva col·lecció de relats breus. S’hi fa present la geografía de Bearn, de Tofla i de Robines, a Binissalem, on avui es pot visitar la Casa Llorenç Villalonga. Museu literari, dedicada a la figura i obra de l’autor.

Vi blanc

El vi

Maria-Antònia Oliver

Vi rosat

La sirena i el pagès

Rosa María Mateos

Temps de Vins