Vi blanc

El vi

Maria-Antònia Oliver

BLANC

Nota de tast:

Vi de color groc pàl·lid amb centelleigs verdosos.
En nas, destaquen les aromes de fruita blanca (poma i melicotó) amb notes cítriques.
El seu pas per boca es fresc, suau i molt equilibrat amb un final de fruita.

El vi

Maria-Antònia Oliver, 2006

L’home duia els calçons arremangats part damunt els genolls i mirava atentament com el suc pastós regalimava, cadenciós, cames avall i s’escolava entre els dits dels peus.

Tota la casa feia olor de festa, des que entraves per la portalada d’arc rodó fins que arribaves al corral.

Les dones, però, no feien olor de festa. Feien olor de feina. Estaven rabioses amb l’home que, l’un any sí i l’altre també,  armava, toixarrut, un calaportal com aquell. En Colau va decidir no fer cas de les dones però va anar ben alerta a no entrevessar-se amb cap d’elles. Les dones ni se’n van temer, que ell corria per allà.

En Colau va veure les cames de l’home ben ensangonades i mecànicament, per instint, va fer un gest com si volgués arruixar aquella imatge. I la visió se’n va anar, de moment, tot i que la duia encastada darrere les ninetes.

L’home va mirar en Colau i va fer un riure ample i silenciós, murri, de benvinguda. En Colau es va alçar de puntetes i va mirar dins el cossi i va veure el raïm que ja era un betum vermellenc i va ensumar l’olor del most, tan fort que ja era una pudor. Però es moria de ganes que el padrí, mig adust mig afable, l’agafàs per l’aixella i el dipositàs dins el cossi. Com cada any. Malgrat la pudor. Per això en Colau havia vingut correntsos de l’escola, ensumant de lluny l’essència d’alegria que feia la casa.

De fet, l’essència d’alegria se sentia a moltes cases perquè, al poble, hi havia molts homes que feien vi a caseva per consum propi; de fet, tot el Manacor que coneixia en Colau, que eren només quatre o cinc carrers al voltant des Torrent, el mes de setembre feia fragància de most, o sigui, que no havia sentit de lluny l’essència d’alegria de cas padrí sinó que els efluvis que emanaven de totes les cases on se feien el seu vi s’havia encastat a la membrana mucosa que hi havia rere el seu nasset de colomí i, sense adonar-se’n, s’havia anat arromangant fins a l’engonal els camals dels calçons curts i s’havia tret les sabates de goma, de manera que, quan va guaitar dins el cossi i el va envestir la olor que fins llavors havia estat essència i fragància i ara era tuf, ja estava ben a punt de ser alçat pel padrí i posat dempeus damunt el suc dolcenc.

Tot Manacor, el que era el món petit d’en Colau i la resta, era un poble pobre. Tret de les quatre o cinc –o deu o vint– cases riques que, davall davall o bé a cara descoberta, segons les circumstàncies, ho manegaven tot. Eren els senyors. I les mullers dels senyors, que eren les senyores. I els fills i les filles. I devora els senyors, el capellà, el militar, l’apotecari, el metge i el mestre, persones que no sortien mai de l’ordre establert, dient-se sempre, els uns als altres, amèn amèn però fent el que els rotava o fent-ho fer als subalterns, els quals, si se rompia cap plat, eren qui ho pagaven. O ho feien pagar. Amb dobbers, amb desprestigi polític, amb difamacions terrenals, amb xafarderies de boca a orella i, fins i tot, amb la vida. Eren les forces vives del poble i qui volia surar se movia al seu encontorn.

La majoria de gent, en canvi, anaven d’estretor en estretor, i els que no tenien un bocinet de terra on plantar-hi l’hort, arribaven a la misèria pura. El padrí era dels que anaven escassos, pero tenia hort i un quartó de vinya i,  d’amagat de tots menys del net, somiava en un Manacor diferent. Ho havia contat manta vegada a en Colau. Com qui conta una rondaia. I l’infant no l’entenia. La vida per a ell era una mescla perfectament amalgamada de pors i d’il.lusions, d’alegries i de tristors i d’avorriments i visions; que ell no cercava sinó que li venien donades, com per exemple por que sa mare no el renyàs si feia una dolentia, il.lusió de menjar una ensaïmada el dia del seu sant, alegria quan anava amb els amics a robar aubercocs, tristors quan se n’havia d’anar a dormir amb la panxa més buida que plena, avorriment a l’escola i visions el dia que recordava què havia somiat. Fins aquí arribava la seva comprensió de la vida. Fins aquí i res pus.

Com l’alegria d’ara que el padrí ja l’ha agafat per un braç i el  posa dempeus dins el vi-espera-ser, o com la visió que en aquest instant precís li surt altre cop de darrere les ninetes i ell fa un gest perquè s’evapori i, amb la gesticulació i  els peus empastats va i llenega i cau assegut i queda emmostat fins a mitjan camisa i sent la riallada fresca del padrí i immediatament veu la mà de l’home que agafa most i li tira a la cara i ara en Colau ja va tot empastissat de suc espès i vermell i n’està content com el padrí i tots dos ja jugen dins el cossi fent manotades i jutipiris i lulea…

Les dones es van aturant de feinejar per allà devora i se’ls miren sense entendre res. A poc a poquet, una o dues comencen a fer mitja rialla. Al cap d’una estona curta, gairebé totes riuen obertament: no és cada dia que poden veure un homo vell i un infant de sis anys esplaiar-se junts d’una manera tan rústega i tan resplendent, encara que després hagin de ser elles qui netegin el que ells estan embrutant. Però n’hi ha dues que no riuen gens ni gota: una veu que el most serà inservible i, per tant, si volen vi l’hauran de comprar a la botiga o a un veïnat; l’altra veu que la roba de padrí i nét necessitarà doble bugada per tornar ser condreta, i encara, i és ella la que l’haurà de rentar.

La festa s’ha acabat. Es va acabar fa deu anys i en Colau, un al.lot que ja mira les nines i, quan pot, els passa la mà per davall la falda malgrat que li diguin grosserango, cada mes de setembre sent l’oloreta de festa que feia la casa de cas padrí. La casa ja no existeix. El padrí tampoc. La visió que aquell dia duia encastada rere les ninetes i que, de tant en tant, se li plantificava davant els ulls, va deixar de ser una visió. Varen trobar el padrí, esquiu i amorós segons les circumstàncies, mort davall una figuera que feia figues de coll de dama, amb un forat a la panxa i les cuixes i les cames ensangonades de la sang que havia sortit per l’esvoranc. En Colau va saber, de cop, que la vida era un camí cap a la mort. I guarda, de llavors ençà, la branca amb la qual dos homes varen foradar el padrí. Sap qui són i sap el per què. Dies vindràn en que tot es podrà dir. Mentrestant, ell ja comença a beure un tassonet de vi per dinar i per sopar.

Maria-Antònia Oliver (Manacor, 1946) és novel·lista. Amb 23 anys va publicar Cròniques d’un mig estiu (1970), prometedora obra de debut que Llorenç Villalonga qualificà de “petita obra mestra”. És autora de novel·les com Amor de cans, Joana E. i Crineres de foc, àmpliament traduïdes a Europa i Estats Units, i també títols de gènere negre com Estudi en Lila o Antípodes, on dona vida a la detectiu Lònia Guiu. Ha traduït al català alguns dels mestres de la literatura universal: Virginia Woolf, Mark Twain, Jules Vernes o Herman Melville. L’any 2016 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Actualment, viu i escriu al petit poble de Biniali, al bell cor de la D.O. Binissalem, on ha donat a llum aquest relat. “El vi” evoca els records d’infantesa d’Oliver al seu Manacor natal, localitat vinícola on la vinya també ha tingut i té presencia quotidiana.

Vi negre

El llumí

Llorenç Villalonga

Vi rosat

La sirena i el pagès

Rosa María Mateos

Temps de Vins